La tensió i les especulacions militaristes suscitades per la malaltia del mariscal Tito han tornat a demostrar, en les darreres setmanes, que Iugoslàvia és com el Tercer Món: un Camp d’Agramant entre l’Est i l’Oest.
Iugoslàvia és, en efecte, un camp, de discòrdia entre els dos blocs, si tenim present que, sense pertànyer a cap dels dos, separa geogràficament l’OTAN i el Pacte de Varsòvia. La República de repúbliques gaudeix – i pateix— d’una posició geoestratègica tan important que, en el decurs dels anys, ha esdevingut un factor de seguretat a la zona dels Balcans, peninsula integrada també per Turquia, Grècia, Bulgària i Albània. Fronterera amb tres nacions del «glacis socialista» (Hongria, Bulgària i Romania), amb la ja solitària Albània, amb l’Àustria neutral i amb dos països occidentals (Itàlia i Grècia), Iugoslàvia és peça clau, a més, de les regions mediterrània i centroeuròpea.
Deia Cioran que els espanyols i els russos solen fer-se respecte de llurs països les preguntes que altres pobles es fan sobre la divinitat: doncs bé, des de fa temps les cancelleries occidentals fan igual, però amb Iugoslàvia, temorosos que la mort de Tito pugui nodrir noves tensions entre els seus diferents grups nacionals, la qual cosa podria desestabilitzar la zona balcànica i provocar una intervenció soviètica. Malgrat la proverbial estabilitat que ha mostrat el règim en els últims anys, Iugoslàvia no sols és un terreny abonat per als terratrèmols no polítics, també és un territori amenaçat per poderoses forces polítiques centrífugues, és a dir, pels nacionalismes de Croàcia, Sèrbia, Eslovènia; així com per la «qüestió» macedònica.
El difícil i precari equilibri
Iugoslàvia coneix, d’ençà sis anys, la calma aparent de les marees baixes del nacionalisme, després de la maror de 1971 provocada per una revolta croata. En pair la Constitució de 1974 —la quarta de la Federació—, les diferents nacionalitats acceptaren unes noves regles del joc, que van des del gaudi dels mateixos drets a la concessió d’unes àmplies autonomies, materialitzades en l’autogovern i en el reconeixement oficial de les diferents llengües. Però la història de Iugoslàvia està carregada de tan múltiples passions que és imposible de descartar una altra eclosió dels nacionalismes; enfront del complex de superioritat dels serbis, els croates semblen nodrir llur consciència nacional a base de frustracions.
Edvard Kardelj, amic i braç dret de Tito durant 40 anys, llegà a la seva mort, el febrer de 1979, un equilibri difícil de superar. Un precari equilibri que, en últim terme, haurà de passar la prova de la desaparició física del mariscal-president, perquè a les tensions històriques cal afegir la fragilitat de tot l’edifici construït sobre la fortalesa d’un home fonamental. En un territori amb sis repúbliques federades (Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro, Croàcia, Eslovènia i Macedònia) i dues regions autònomes (Kosovo i Voivodina), el relleu sense traumes passarà per força per la confirmació de l’actual compromís o per la consecució d’un de nou. Tot menys reforçar el centralisme, com subratllà la setmana passada Vladimir Bakaríc, un dels «homes forts» del règim, en recordar els temps del trencament amb Moscou. No obstant això, la tradicional temptació ja hi va ser el 1971, quan la revolta croata iniciada pel qui era llavors líder de la república, Tripalo, va fer renéixer TÍto, el qual mantingué a ratlla els nacionalistes i provocà la reforma constitucional que la ingeniositat dels juristes va traduir en una comunitat autogestionada de sis repúbliques i dues regions autònomes.
Una pila d’ètnies
El problema de mantenir la cohesió interna seria menys indestriable si es tractés d’organitzar unes relacions entre repúbliques homogènies. Però no és aquest el cas, car aquestes repúbliques són formades per una pila d’ètnies. A Croacia, sobre un total de més de 4 milions d’habitants, existeixen uns 650.000 serbis que es resisteixen a renunciar a llur originalitat A Macedònia hi ha una forta comunitat albanesa (200.000) i una altra de turca (150.000). Els originaris de Bòsnia són en minoria a llur pròpia república, car les estadístiques mostren que hi viuen 900.000 musulmans, 150.000 serbis i 750.000 croates. Sèrbia és, però, la república que bat rècords de diversitat: fins a 26 ètnies hi són representades. Montenegro està millor equilibrada per la senzilla raó de la seva pobresa, incapaç d’atreure «immigrants». Al contrari, Eslovènia és tot un exemple d’homogeneïtat: més del 90 per cent de la seva població són eslovens. Finalment, a Kosovo i Voivodina, albanesos i hongaresos són majoritaris, respectivament.
Aquestes diferències es veuen agreujades finalment per les divisions artificials del territori i pel desequilibri econòmic. De la mateixa manera que l’escriptor montenegrí, Bulatovitch, va oferir milers de dòlars el 1971 a qui fos capaç d’assenyalar exactament per on passa la frontera entre la seva república i la sèrbia, un debat tan vell com la Federació oposa repúbliques subdesenvolupades i industrialitzades. La pobresa de Kosovo, Montenegro, Macedònia i Bòsnia-Herzegovina contrasta evidentment amb la industrialització de Croada, Eslovènia i Sèrbia.
Croacia i Macedònia
EI problema nacionalista més fort es l’anomenada «qüestió croata». La breu història de Iugoslàvia està marcada per una lluita constant d’una part dels croates contra el poder central; malgrat que la «idea iugoslava» fou, en el segle passat, d’origen croata, l’enfrontament nasqué, desprès de la primera guerra mundial, amd la creació del primer Estat dels eslaus del sud. Després hi ha la «qüestió macedònica», la querella que oposa Belgrad i Sofia. El passat dia 9, sense anar més lluny, la premsa búlgara va tornar a posar en qüestió la nacionalitat macedònica, base de la república iugoslava de Macedònia, l’existència de la qual rebutja Sofia.
El titisme no oblida que Bulgaria acostumada a veure en Moscou el seu protector natural, és l’únic país socialista d’Europa que no ha intentat mai allò que la resta ha provat alguna vegada: fugir de la influència soviètica.
La lluità dels croates per llur independència és ja una història de 60 anys, des que van trencar llurs llaços amb Àustria i Hongria; però en certs aspectes és una «qüestió» de nou segles. El moviment actual arrenca, però, el 1929, en el moment que un advocat, ante Pavelitch, crea, després de l’assassinat del líder pacifista Raditch, l’organització ustachi (rebel). Pavelitch, que posteriorment es faria dir «poglavnik» («Führer»), comptaria amb el suport dels règims feixistes i organitzaria l’atemptat de Marsella en el qual, l’octubre de 1934, va morir el rei Alexandre de Iugoslàvia.
El 12 d’abril de 1941, Pavelitch va proclamar «l’Estat lliure de Croàcia», el qual, amb el suport dels nazis, s’annexionà part de Sèrbia i Bòsnia. Després de la derrota de Hitler, Pavelitch va aconseguir de fugir i es refugià a Àustria, Argentina, Paraguay i, finalment, a Espanya, on morí el 1959.
La més recent història del moviment ustachi es significa per les seves accions terroristes, tant a Iugoslàvia com a l’exterior. Coincidint amb la pèrdua de bona part de l’autonomia de Croàcia, el 1971, després de les purgues practicades a Zàgreb, el moviment reactivà les seves accions violentes amb l’assassinat de l’ambaixador iugoslau a Estocolm.
En l’actualitat, el nacionalisme croata està dividit entre els nostàlgics del període en què tenien la força i el poder real, i aquells que consideren insuficient el federalisme titista per a la segona de les sis repúbliques.
En el moment que tot sembla indicar el crepúscul de Tito, malgrat la seva «gradual recuperació» mèdica, no hi ha dubte que els qui creuen advertir la mà soviètica darrera d’alguns possibles substituts, també són conscients del perill de la posició prooccidental d’altres sectors, dintre dels quals cal situar els croates que fan culpable el titisme del predomini dels serbis i que, com va expressar la setmana passada a Londres el «Consell Nacional de Croàcia», pretenen la independència i la integració del territori de l’OTAN. El triomf d’aquesta línia sí que difícilment podria evitar una contundent reacció del Kremlin.
Per llegir més: nº 46- 03:02:1980
